QUAN He estat lliure durant un temps de proves i temptacions, reconec que he pensat que això era un signe de créixer en santedat ... per fi, caminar pels passos de Crist!
... Fins que el Pare va baixar suaument els peus a terra de tribulació. I, de nou, em vaig adonar que, pel meu compte, només feia passos per a nadons, ensopegant i perdent l’equilibri.
Déu no m’acaba perquè ja no m’estima ni m’abandona. Al contrari, reconec que es produeixen els grans avenços en la vida espiritual, no saltant endavant, sinó cap amunt, de nou als seus braços.
