La tempesta dels nostres desitjos

La pau sigui quieta, Per Arnold Friberg

 

DES DE de tant en tant, rebo cartes com aquestes:

Si us plau, pregueu per mi. Sóc tan feble i els meus pecats de carn, especialment l’alcohol, m’estrangulen. 

Simplement podríeu substituir l'alcohol per "pornografia", "luxúria", "ira" o una sèrie d'altres coses. El fet és que molts cristians avui se senten inundats pels desitjos de la carn i impotents a canviar. 

Així que la història de Crist calmant el vent i el mar a l'Evangeli d'avui és la més adequada (vegeu les lectures litúrgiques d'avui aquí). Sant Marc ens diu:

Va sorgir una borrasca violenta i les onades estaven trencant sobre la barca, de manera que ja s'estava omplint. Jesús estava a popa, adormit sobre un coixí. El van despertar i li van dir: "Mestre, no t'importa que perim? Es va despertar, va increpar el vent i va dir al mar: «Tranquil! Estigues quiet!" El vent va cessar i hi havia una gran calma.

Els vents són com els nostres apetits desmesurats que assoten les ones de la nostra carn i amenacen d'enfonsar-nos en un pecat greu. Però Jesús, després de calmar la tempesta, increpa els deixebles d'aquesta manera:

Per què estàs aterrit? Encara no tens fe?

Aquí hi ha dues coses importants a destacar. El primer és que Jesús els pregunta per què “encara” no tenen fe. Ara, ells haurien pogut respondre: “Però Jesús, nosaltres va fer pujar al vaixell amb tu, tot i que vam veure núvols de tempesta a l'horitzó. Nosaltres són seguint-te, encara que molts no ho siguin. I nosaltres va fer desperta't." Però potser Nostre Senyor respondria:

Fill meu, t'has quedat a la barca, però amb els ulls fixats en els vents dels teus apetits més que no pas en mi. Certament desitgeu el consol de la meva presència, però oblideu tan aviat els meus manaments. I em despertes, però molt després que les temptacions t'hagin aixafat en lloc d'abans. Quan aprenguis a descansar al meu costat a l'arc de la teva vida, només llavors la teva fe serà autèntica i el teu amor genuí. 

És una forta reprimenda i una paraula difícil d'escoltar! Però és més o menys com em va respondre Jesús quan li vaig queixar que, tot i que prego cada dia, dic el Rosari, vaig a missa, confessem setmanalment i qualsevol altra cosa... que encara caigo una i altra vegada en els mateixos pecats. La veritat és que he estat cec, o millor dit, encegat pels apetits de la carn. Pensant que seguia Crist a la proa, realment he estat vivint a la popa de la meva pròpia voluntat.

Sant Joan de la Creu ensenya que els apetits de la nostra carn poden encegar la raó, enfosquir l'intel·lecte i debilitar la memòria. De fet, els deixebles, tot i que acabaven de veure Jesús expulsant dimonis, aixecant paralítics i curant una gran quantitat de malalties, amb la mateixa rapidesa havien oblidat el seu poder i havien perdut el sentit tan bon punt es van quedar atrapats pels vents i les onades. Així mateix, Joan de la Creu ensenya que hem de renunciar a aquells apetits que tant demanen el nostre amor i devoció.

Com que el conreu de la terra és necessari per a la seva fecunditat —fins que la terra només produeix males herbes— la mortificació dels apetits és necessària per a la seva fecunditat espiritual. M'atreveixo a dir que, sense aquesta mortificació, tot allò que es fa per avançar en la perfecció i en el coneixement de Déu i d'un mateix no és més profitós que la llavor sembrada en terra no cultivada.-La pujada al Mont Carmel, Llibre Primer, Capítol, n. 4; Les obres recollides de Sant Joan de la Creu, pàg. 123; traduït per Kieran Kavanaugh i Otilio Redríguez

De la mateixa manera que els deixebles estaven cecs davant el Senyor omnipotent enmig d'ells, també passa amb aquells cristians que, malgrat l'exercici de moltes devocions o fins i tot penitències extraordinàries, no s'esforcen diligentment per negar els seus apetits. 

Perquè aquesta és una característica dels que estan encegats pels seus apetits; quan es troben enmig de la veritat i del que els convé, no ho veuen més que si estiguessin a les fosques. —St. Joan de la Creu, Ibid. n. 7

En altres paraules, hem d'anar a la proa del vaixell, per dir-ho d'alguna manera, i...

Preneu-vos el meu jou i apreneu de mi; perquè sóc mansu i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes. Perquè el meu jou és fàcil, i la meva càrrega és lleugera. (Mt 11:29-30)

El jou és l'evangeli de Crist, resumit en les paraules a repent i per estima Déu i veí. Penedir-se és rebutjar l'amor de cada afecció o criatura; estimar Déu és buscar-lo i la seva glòria en tot; i estimar el proïsme és servir-los com Crist ens va estimar i ens va servir. És alhora un jou perquè la nostra naturalesa ho troba difícil; però també és «lleuger» perquè és fàcil que la gràcia l'aconsegueixi en nosaltres.» La caritat, o l'amor de Déu, diu el venerable Lluís de Granada, «fa la llei dolça i deliciosa». ^[1]La guia del pecador, (Tan Books and Publishers) pàg. 222 La qüestió és la següent: si creus que no pots dominar les temptacions de la carn, no t'estranyis de sentir que Crist també us digui: "Encara no teniu fe?" Perquè Nostre Senyor no va morir precisament no només per llevar-vos els vostres pecats, sinó per conquerir el seu poder sobre vosaltres?

Sabem que el nostre vell jo va ser crucificat amb ell perquè el cos pecador fos destruït i ja no seríem esclaus del pecat. (Romans 6:6)

Ara bé, què és salvar del pecat, sinó obtenir el perdó de les faltes passades i la gràcia d'evitar els altres en el futur? Quin va ser el final de la vinguda del nostre Salvador, si no per ajudar-vos en la vostra obra?salvació? No va morir a la creu per destruir el pecat? No va ressuscitar d'entre els morts per permetre't ressuscitar a una vida de gràcia? Per què va vessar la seva sang, si no per curar les ferides de la teva ànima? Per què va instituir els sagraments, si no per enfortir-vos contra el pecat? La seva vinguda no va fer que el camí cap al cel sigui llis i recte...? Per què va enviar l'Esperit Sant, si no per canviar-vos de carn a esperit? Per què el va enviar sota forma de foc sinó per il·luminar-te, inflamar-te i transformar-te en ell mateix, perquè així la teva ànima estigués preparada per al seu propi regne diví?... Tem que la promesa no es compleixi? , o que amb l'ajuda de la gràcia de Déu no podreu guardar la seva llei? Els teus dubtes són blasfemes; perquè, en primer lloc, qüestiones la veritat de les paraules de Déu, i en segon, el respectes com a incapaç de complir allò que promet, ja que creus que és capaç d'oferir-te socors insuficient per a les teves necessitats. —Venerable Lluís de Granada, La guia del pecador, (Tan Books and Publishers) pàgs. 218-220

Oh, quin recordatori més feliç!

Per tant, calen dues coses. Un, és renunciar a aquells apetits que volen inflar-se fàcilment en una onada de pecat. El segon, és tenir fe en Déu i en la seva gràcia i poder per fer el que ha promès en tu. I Déu voluntat fes-ho quan l'obeeixis, quan ho assumis La creu de l'amor altres en comptes de la teva pròpia carn. I amb quina rapidesa Déu pot fer això quan us comprometeu seriosament a no permetre cap altre déu davant Ell. Sant Pau resumeix tot l'anterior d'aquesta manera: 

Perquè sou cridats a la llibertat, germans. Però no utilitzeu aquesta llibertat com una oportunitat per a la carn; més aviat, serviu-vos els uns als altres per amor. Perquè tota la llei s'acompleix en una declaració, és a dir: "Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix". Però si us seguiu mossegant i devorant els uns als altres, tingueu cura de no ser consumits els uns pels altres. Jo, doncs, dic: viviu per l'Esperit i certament no satisfareu el desig de la carn. (Gàlates 5:13-16)

Creus que això és impossible? Sant Ciprià va dubtar una vegada que això fos possible ell mateix, veient com estava lligat als desitjos de la seva carn.

Vaig instar que era impossible desarrelar els vicis implantats en nosaltres per la nostra naturalesa corrupta i confirmats pels hàbits dels anys...  -La guia del pecador, (Tan Books and Publishers) pàg. 228

Sant Agustí va sentir molt el mateix.

…quan va començar a pensar seriosament en abandonar el món, mil dificultats se li van presentar al cap. D'una banda van aparèixer els plaers passats de la seva vida, dient: "Et separaràs de nosaltres per sempre? Ja no serem els vostres companys?” —Ibid. pàg. 229

A l'altra banda, Agustí es va meravellar amb els que vivien en aquella veritable llibertat cristiana, cridant així:

No va ser Déu qui els va permetre fer el que van fer? Mentre continueu confiant en vosaltres mateixos, necessàriament heu de caure. Llança't sense por a Déu; Ell no t'abandonarà. —Ibid. pàg. 229

En la renúncia a aquella tempesta de desitjos que pretenia enfonsar-los a tots dos, Ciprià i Agustí van assolir una nova llibertat i alegria que van exposar la il·lusió absoluta i les promeses buides de les seves velles passions. Les seves ments, ara no cegues pels seus apetits, van començar a omplir-se ja no de foscor, sinó de la llum de Crist. 

Aquesta també s'ha convertit en la meva història, i estic molt contenta de proclamar-ho Jesucrist és el Senyor de tota tempesta. 

 

 

Si voleu donar suport a les necessitats de la nostra família,
simplement feu clic al botó de sota.
Beneït i gràcies!

Per viatjar amb Mark al El Ara Word,
feu clic al bàner següent per subscriure.
El vostre correu electrònic no es compartirà amb ningú.