L’EUCARISTIA és "la font i el cim de la vida cristiana". (Catecisme, 1324)

Aleshores, es podria dir que tot el que hi ha entre els passos (els passos que condueixen a aquesta muntanya beneïda) són els carismes de l’Esperit Sant, amb la “profecia” com a passamans.

La profecia "significa el coneixement previ d'esdeveniments futurs, encara que de vegades pot aplicar-se a esdeveniments passats dels quals no hi ha memòria i a presentar coses amagades que no poden ser conegudes per la llum natural de la raó". (Enciclopèdia Catòlica).

Pursue love, but strive eagerly for the spiritual gifts, above all that you may prophesy.(1 Cor 14: 1)

Per obtenir una comprensió més profunda del do de la profecia, feu clic a aquí.

PREGEM "Vine a esperit sant!" Llavors, quan ve l’Esperit, com és?

La icona d’aquesta vinguda és la sala superior: una infusió de gràcia, poder, autoritat, saviesa, prudència, consell, coneixement, comprensió, fortalesa i por del Senyor.

Però també veiem una altra cosa ... cosa que l'Església sovint no ha sabut reconèixer: l'alliberament de carismes al cos. La paraula grega que Pau va utilitzar per al carisma significa "favor" o "benefici". Aquests inclouen els dons de la curació, el parlar en llengües, la profecia, el discerniment dels esperits, l'administració, les accions poderoses i la interpretació de les llengües, entre d'altres.

Siguem clars: es tracta de regals carismàtics, no de "regals dels carismàtics". No pertanyen a cap grup o moviment dins de l’Església, sinó que pertanyen a tota la comunitat cristiana. Massa sovint, hem enviat els regals al soterrani de l’església, on s’amaguen amb seguretat als confins de la reunió d’oració d’uns quants.

Quina gran pèrdua suposa per a la comunitat! Quina paràlisi ha provocat això a l’Església! Aquests carismes, ens diu Pau, són per a la construcció del cos (cf. 1 Co 12, 14:12). Si és així, digueu-me, què passa quan el cos humà deixa de moure’s sobre el llit d’un hospital? Els músculs de la persona s’atrofien: flàcids, febles i impotents.

Així mateix, el nostre fracàs en l’apropiació dels carismes de l’Esperit Sant ha portat a una Església que s’ha adormit de costat, incapaç de girar-se i mostrar el rostre de Crist a un món ferit. Les nostres parròquies s’han atrofiat; la nostra joventut ha perdut l’interès; i aquells regals destinats a edificar-nos romanen amagats sota la pols del nostre baptisme.

De fet, vingui Esperit Sant, vingui i torneu a encendre en nosaltres els vostres set dons i els seus carismes generosos, per a la glòria de Déu, la renovació de l’Església i la conversió del món.

Sigui quin sigui el seu caràcter –de vegades és extraordinari, com el do dels miracles o de les llengües–, els carismes s’orienten cap a la gràcia santificadora i estan destinats al bé comú de l’Església. Estan al servei de la caritat que construeix l’Església. –Catecisme de l’Església Catòlica, 2003

Molt la gent diu que té una relació personal amb Jesús. Altres parlen de la seva relació amb el Pare. Això es maravellós.

Però quants de nosaltres tenim una relació personal amb l’Esperit Sant?

La tercera persona de la Santíssima Trinitat és això ...una persona divina. Una persona que Jesús ha enviat perquè sigui el nostre ajudant, el nostre defensor. Una persona que ens estima amb un amor ardent, com una llengua de foc. Fins i tot podem “doler l’Esperit Sant” (Eph 4: 30) a causa d’aquest amor inefable.

Però quan entrem a la gran festa de la Pentecosta, portem una gran alegria a aquest amic íntim. Comencem a parlar amb l’Esperit Sant, cor al cor, amant a l’amor, obrint el nostre esperit a l’Esperit, sabent que per amor del Pare, pel sacrifici de Jesús, ara vivim, ens movem i tenim el nostre ésser en això. la persona més santa, divina i meravellosa: el paracleta, que és l'amor mateix.

the love of God has been poured out into our hearts through the Holy Spirit that has been given to us.
–Romans, 5: 5

L' la carn és mandrosa i idolatra. Però la meitat de la batalla ho reconeix i l’altra meitat no s’està fixant en això.

És l’Esperit qui mata les accions de la carn (Rm 8:13)–No lamentació egocèntrica. Fixar els nostres ulls en Jesús en una mirada de confiança, especialment quan estem atabalats pel pecat personal, és precisament el mitjà pel qual l’Esperit conquereix la carn.

Humilitat és una porta d’entrada per Déu.

La imatge d’això és el lladre de la creu. Va penjar pel pes de la seva carn pecaminosa. Però els seus ulls estaven fixats en Crist ... I així, Jesús, la mirada de la qual estava fixada en ell amb un amor i una misericòrdia extraordinaris, va dir: "Amén, et dic, avui estaràs amb mi al paradís".

Tot i que puguem aguantar el pes dels nostres fracassos, només hem de recórrer a Jesús amb una mirada d’humilitat i honestedat, i se’ns assegurarà escoltar el mateix.

IF Jo era Déu, veient desplegar davant els meus ulls totprevistents els dolorosos titulars del dia, la rebel·lió oberta als meus plans, l’apatia de la meva Església, la soledat dels rics, la fam dels pobres i la violència del meu petit. uns ...

... Ompliria l’aire primaveral amb la fragància més bonica, pintaria el cel del vespre amb colors deliciosos, regaria el terra amb pluges fresques i enviaria una brisa càlida a tota la terra per xiuxiuejar a cada oïda,

"T'estimo, t'estimo, t'estimo ..."

* Vaig fer aquesta foto després de ministrar en una conferència a Saskatchewan, Canadà.

ÉS essencialment va entendre, basant-se en el que el mateix Crist va dir, que Judes havia escollit el seu destí final. Jesús diu d’Iscariota: "it would be better for that man if he had not been born." I de nou en referència a Judes, "is not one of you a devil?"

No obstant això, no només Judes va trair Crist: tots ells van fugir del jardí. I llavors Pere va negar Crist tres vegades.

Però tots es van penedir ... i així van ser les primeres paraules de Crist després de ressuscitar d'entre els morts: "Peace be with you." Judes, en canvi, no es va penedir; després de trair la vida, es va acabar amb la vida. Crist l’hauria perdonat, oferint el petó de pau per absoldre el petó de traïció. Però Judes no es va convertir i, per tant, "it would have been better if he had not been born."

Podria trair Crist com Judes i perdre la meva salvació? Sí, això és possible, perquè igual que Judes, jo també tinc el lliure albir. Però si no desespero, si torno el meu cor cap a Crist com va fer Pere, l'amor i la misericòrdia em rebran més ràpidament del que havia pecat.

Els diners són més importants que la comunió amb Jesús, són més importants que Déu i el seu amor. D’aquesta manera, [Judes] es torna dur i incapaç de convertir-se, del retorn segur del fill pròdig i llença la seva vida destruïda ”. (Papa Benet XVI sobre Judes; Agència de Notícies Zenit, 14 d'abril de 2006)

JO SÓC atreta amb tanta força aquests dies cap a Joan 15, on Jesús diu:

Whoever remains in me and I in him will bear much fruit, because without me you can do nothing. (v. 5)

Com podem créixer mai en santedat si no ens quedem en Ell? Oració és allò que atrau la saba de l’Esperit Sant a les nostres ànimes, fent que brollin els brots de santedat. Però només floriran si els nodrim a la voluntat de Déu:

If you keep my commandments you will remain in my love. (v. 10)

JESUS diu abans de la seva vinguda,

Nation will rise against nation, and kingdom against kingdom; there will be famines and earthquakes from place to place. All these are the beginning of the labor pains. (Mateu 24:7)

Tot i que hem vist aquestes coses durant els darrers dos mil·lennis, el que tenim no es veuen com aquests esdeveniments augmenten en freqüència, tal com són dolors de part. Llavors, si som en aquests dies, què passarà? El vers següent:

Then they will hand you over to persecution, and they will kill you. You will be hated by all nations because of my name.

El Codi Da Vinci és el principi?

UN dia mentre conduïa per una pastura de la granja del meu sogre, em vaig adonar que hi havia monticles aquí i allà a tot el camp. Li vaig preguntar per què era això. Va explicar que fa uns quants anys, el meu cunyat havia tirat fem del corral, però no es va molestar a escampar-lo.

Però això és el que em va cridar l’atenció: a cada monticle, l’herba era d’un verd intens i exuberant.

Així també, a la nostra pròpia vida, hem acumulat moltes ferides, pecats i mals hàbits al llarg dels anys. Però Déu, qui pot fer "Totes les coses funcionen bé per a aquells que estimen Déu" (Romans 8:28) és capaç de qualsevol cosa, inclòs el fet de treure bé de les piles de porqueria que hem creat.

Mai és massa tard per Déu.

AQUESTA he vingut a mi en oració aquest matí:

La glòria de la futura Església no serà el seu poder polític ni les seves impressionants estructures mundanes, sinó el rostre de l’Amor, que brilla brillantment.

Però primer, l’Església s’ha de purificar.

For it is time for the judgment to begin with the household of God (1 Pt 4: 17)

El judici ha començat amb la jerarquia i continuarà amb els laics fins que es generalitzi al món. S’estan exposant escàndols; la corrupció raja a la superfície; i allò que s’amaga a les tenebres s’està revelant.

El foc del refinador fa tres coses: per la seva llum, exposa fets ocults; per la seva calor, els treu a la superfície; per la seva flama, consumeix i purifica.

Aquest és el Temps de llum, De Gràcies, quan el foc exposa el pecat per un suau parpelleig i la calor de la seva proximitat extreu el pus del mal. Si ara reconeixem els nostres pecats, Déu és fidel i just i ens netejarà de tota falta (1 Jn 1: 9). Fins i tot als que estan atrapats en el més escandalós dels pecats se'ls ofereix una misericòrdia incommensurable. (Escolteu, estimats bisbes i sacerdots, aquells autors d'innombrables escàndols: Crist us estima i us saluda amb el petó de la pau! Rebeu-la!)

per aviat, s'aplicarà el Foc i començarà la seva feina de cremar-la Temps de foc, De Justícia. Si ens hem penedit en aquest Temps de Llum, hi haurà poc per cremar; el Foc servirà per il·luminar i refinar, en lloc de consumir. Però ai dels que no es penedeixen! Hi haurà molt per cremar ... i la pena es vessarà als carrers com la sang.

La resta, serà una núvia humil, pura i santa: el seu rostre, brillant amb Amor.

DURANT l’oració, tenia una imatge d’una Bíblia en una mà i el catecisme a l’altra. Després es van convertir en una sola de doble tall espasa, agafada a les dues mans.

No lluitem amb les nostres pròpies armes, sinó amb allò que Crist ens va donar: Escriptures i Tradició.

Vaig pensar en com els nostres germans protestants sovint lluiten expertament amb només l’espasa d’un sol tall de les Escriptures. Però, sense la interpretació adequada –la tradició–, molts han donat l’espasa per error.

Els catòlics sovint han entrat a la batalla només amb l’única espasa de la tradició. Però ignorants de la Paraula de Déu, han estat impunes, deixant l’espasa a la funda.

Però quan tots dos es manegen com un sol ... la falsedat és assassinada, les mentides són desconcertants i la ceguesa espiritual es posa en fugida.

IF la casa és una "església domèstica", i la taula familiar és el seu altar.

Tots els dies ens hi hem de reunir per participar en la comunió de la presència dels altres. Els nostres menjadors haurien d’estar adornats amb imatges, icones i creus que ens recordin el Sagrat. Hauríem de prendre temps per assaborir no només el pa de cada dia, sinó per cantar els himnes de la nostra vida quotidiana, esquitxats de victòries i penúries.

Per sobre de tot, hauria de ser un lloc de Oració, perquè Crist es converteixi en el tabernacle invisible al centre de la nostra habitació. O millor dit, que es pugui obrir el tabernacle invisible i que Crist adorés on es reuniren dos o tres.

I si algú té una queixa contra el seu germà, la seva mare o el seu pare, hauria de parlar-ne abans de sopar i intercanviar el signe de la pau, és a dir, del perdó.

Sí, si les nostres cases es convertissin en esglésies domèstiques, es produiria aquesta dolorosa soledat que bull a sota de les comoditats tecnològiques d’Amèrica del Nord. Perquè descobriríem aquell per qui anhelem allà, assegut al meu costat, en el meu germà, la meva germana, la meva mare i el meu pare.

Tal com és, els nostres televisors s’han convertit en el nou tabernacle i les nostres aules d’informàtica, les noves capelles. Nosaltres en som els més solitaris.

Tres dels nostres set fills a sopar: "El sagrament de la família"

BE no tinguis por del teu Salvador, oh ànima pecadora. Faig el primer pas per arribar a tu, ja que sé que tu mateix no et pots elevar cap a mi. Nen, no fuig del teu Pare ... –1485, Diari de Santa Faustina

JESUS ens ha deixat un simple patró doble a seguir: humilitat i obediència.

He emptied himself, taking the form of a slave... he humbled himself, becoming obedient to death, even death on a cross. Because of this, God greatly exalted him and bestowed on him the name that is above every name. –Filipians 2: 7-9

Però, si peco, no he deixat el camí? Això és el que l’enemic de la teva ànima vol que creguis, de manera que et pugui dirigir cap a un nou camí: el de desesperació i autocompassió.

Però, per admetre el vostre pecat fàcilment, no és humilitat? Per confessar-ho, no és obediència? Així doncs, veieu, la vostra pecaminositat (sempre que no sigui pecat mortal) us ofereix una oportunitat avançar. No vas deixar el camí; t'hi has ensopegat.

Perdut és la senzillesa del que Crist ens demana: convertir-nos en “nens petits”. Cauen nens petits i amb molta facilitat. També ho va fer el nostre Senyor tres vegades al llarg del camí. Però si perseverem en la humilitat i l'obediència, nosaltres també serem exaltats pel Pare en ser transformats en imatge de Crist, participant de la vida interior de Déu, aquí i en la vida següent.

SEMPRE hi ha un fort canvi d’esdeveniments a la vida, ja sigui bo o dolent, sempre és un signe de la presència de Déu. No és que Déu desitgi el mal; però en el seu misteriós pla ho permet. Això només es pot veure amb ulls de fe.

Per tant, quan ens arriba un sofriment sobtat (sí, amic meu, per molt gran o petit que sigui la molèstia), podem alegrar-nos i “donar gràcies en totes les circumstàncies”, ja que sabem que Déu és a prop, permetent-ho fins i tot, treballant finalment totes les coses al bé per a aquells que l’estimen. Per als no creients, això sembla absurd; per al cristià, és una invitació a la foscor del Tomba. El patiment ens priva de llum als sentits, fins i tot a l’intel·lecte i, de vegades, a l’esperit. Cal caminar per la fe, no per la vista.

I d'aquí a "tres dies" n'hi haurà Resurrecció.

L' bufen vents de canvi!

ENCARA penjat a la meva ment hi ha la imatge de ser una petita gota de vapor, suspesa al cel de Déu. En qualsevol moment, podria caure a terra si no fos per la seva gràcia i amor que m’aguantés allà. L’orgull i la voluntat de si mateix em fan massa “pesat” per romandre en aquest núvol. De la mateixa manera, és "com un nen" el que em dóna la lleugeresa del cor per flotar lliurement a favor de Déu.

Let anyone who thinks he is standing upright watch out lest he fall! –1 Corintis 10:12

L' El cos de Crist és com un núvol. Un cos d’amor “boirós”.

De tant en tant apareix una temptació, un sofriment o algun arrencament de la carn. Comença a tirar de nosaltres i ens atreu cap a la terrenal. Si deixem que la voluntat pròpia s’acumuli com una goteta d’aigua, finalment, la gravetat de la carn, el món i el dimoni comencen a arrossegar-nos fins que finalment caiguem de Grace ... caient en picat cap a la mundanitat.

El penediment és quan s’evapora la voluntat pròpia, elevant-se una vegada més a la Voluntat Divina. Per moltes vegades que caiguem, Déu no ens impedirà mai tornar al núvol de l’amor.

Però si ens resistim, la caiguda lliure continuarà fins que finalment ens trobem trencats sobre les Roques del Dolor (pecat mortal). Ni tan sols això ens impedeix tornar al núvol, amb un cor sincer i humil. Però, quant és més difícil quan un es troba barrejat entre la brutícia, les restes i les toxines del món, ja que ha permès que l’ànima corrés entre les esquerdes i les escletxes de la rebel·lió, amb el terrible risc que hagi caigut a les clavegueres de les tenebres. .

RÀPID. Aquesta és la paraula que millor descriu el que Déu fa avui en molts cors: canvi ràpid.

No puc insistir prou: són els tresors del cel ben obert! Pregunta i rebràs. Si volem ser més sants, curar-nos, transformar-nos, només hem de demanar amb un esperit d’humilitat i confiança, i estar a punt per rebre.

El temps és tan curt. Jesús aboca tot el que pot a qui ve amb les mans i el cor oberts.

DEIXAR ens submergim en l'oceà de la misericòrdia de Déu, aquesta festa del Pietat divina. Què alegre que s’hagi concedit aquest regal al món!

LA MEVA FAMÍLIA DE NOU he anat a fer un passeig en bicicleta aquest vespre. Un autèntic rastre de bicicletes, rodes d’entrenament, seients per a nens petits i remolcs infantils.

Però el que potser va ser més divertit van ser els que vam passar per les voreres. La gent es va aturar morta i ens va mirar fixament com si fóssim el primer ramat d’oques que tornaven a la primavera. Llavors vaig escoltar: “Mira! Una família!"

No estava segur de si riure o plorar.

Casquets polars

JO TINC esmentat abans de Romans 8, que descriu la natura com a "gemegar", en espera de la revelació dels fills i filles de Déu. És com si la natura estigués en paral·lel al que està passant a la espiritual regne.

Durant l’oració de fa un parell de dies, em va venir al cap la fusió dels casquets de gel polars. Els científics diuen que la ràpida caiguda tindrà un efecte d’allau en altres ecosistemes. Em sembla que es tracta d'un paral·lelisme de les coses que estan en marxa i que encara estan per venir en l'àmbit econòmic i social; que un cop comencin, les coses es desenvoluparan ràpidament.

Les paraules de Gandolf de El senyor dels Anells Torna a la ment:

"És la respiració profunda abans del pas".

En la seva misericòrdia, Jesús pregunta: "Estàs llest?"

AQUESTA El diumenge, festa de la Divina Misericòrdia, és un important dia de proporcions històriques i còsmiques que crec que pocs a l’Església realitzen. El papa Joan Pau II va anomenar la Festa de la Divina Misericòrdia la "darrera esperança de salvació per al món".

Qui té orelles hauria d’escoltar.

(A aquell que es disposi a la confessió i a rebre l'eucaristia aquell dia, Jesús promet que s'esborraran tots els pecats i càstigs temporals. Però crec que Déu també donarà molt més a l'ànima "oberta").

LIKE un cotxe que xiulava per un cartell de la carretera, sembla que el Senyor m’ha donat breus mirades a les diverses estructures del món: economies, poders polítics, la cadena alimentària, l’ordre moral i elements de l’església. I la paraula sempre és la mateixa:

VAIG SENTIR una paraula forta per a l'Església aquest matí en oració sobre televisió:

Feliç és l’home que no segueix els consells dels malvats; ni perdura en el camí dels pecadors, ni s’asseu en companyia de burles, però el delit de les quals és la llei del Senyor i que reflexiona sobre la seva llei dia i nit. (Salm 1)

El cos de Crist —credits batejats, comprats amb el preu de la seva sang— està malgastant la seva vida espiritual davant la televisió: seguint "el consell dels malvats" mitjançant programes d'autoajuda i gurus autodenominats; persistir "a la manera dels pecadors" a les comèdies de situació; i assegut "en companyia" de tertúlies nocturnes que burlen i menyspreen la puresa i la bondat, si no la religió mateixa.

Escolto Jesús tornar a cridar les paraules de l'Apocalipsi: "Surt d’ella! Sortiu de Babilònia!"És hora que faci el Cos de Crist opcions. No n’hi ha prou amb dir que crec en Jesús ... i després gaudir de les nostres ments i sentits com a pagans en programes corromputs, si no contra l’evangeli. Déu té molt més que donar-nos mitjançant la pregària: a qui reflexiona la seva Paraula dia i nit.

Tan cenyiu-vos els lloms de la vostra comprensió; viure sobri; confia tota la teva esperança en el do que et serà conferit quan aparegui Jesucrist. Com a fills i filles obedients, no cediu als desitjos que una vegada us van configurar en la vostra ignorància. Més aviat, santifiqueu-vos en tots els aspectes de la vostra conducta, a semblança del sant que us va cridar (1 Pere)

Senyor Jesús, la nostra riquesa ens fa menys humans, el nostre entreteniment s’ha convertit en una droga, una font d’alienació i el missatge incessant i tediós de la nostra societat és una invitació a morir d’egoisme. —PAPA BENEDICTE XVI, quarta estació de la creu, divendres sant 2006

BON DIVENDRES. Aquell dia en què nosaltres, fruit de la Creu, intentem consolar el Consolador; per consolar el Edredó; estimar l’amant.

Oh Jesús estimat, tot el que t’he d’oferir és el vinagre de la debilitat a l’esponja de la humilitat. Que rebràs els meus esforços per consolar-te ... i el meu agraïment per un regal tan gran com la teva vida.

L' la paraula em va caure al cor com la primera goteta de primavera d’un glasell: “Arriba un moment del“ Senyor de les mosques ”.”

Si heu vist la pel·lícula El Senyor de les Mosques, després seguiu llegint. Si no ho heu fet, haureu de llogar-lo o llegir el llibre abans de continuar (ADVERTÈNCIA: l'idioma de la pel·lícula és cru, però real). Sincerament, crec que és una imatge del que està passant al món i del que ve, i que Crist torna a recordar aquesta imatge per una raó. Quan vaig veure aquesta pel·lícula recentment, tenint present la "paraula" que semblava sentir del Senyor, em va saltar al cap.Continua llegint →

QUÈ diables.

Vaig decidir conduir el nostre autobús turístic per Times Square, Nova York.

Era tard a la nit. Les nostres cares miraven cap amunt cap a un bloc de llums brillants, cartelleres i pantalles de vídeo. Els neoyorquins ens miraven cap amunt: sis nens, les cares arrebossades a les finestres. Ells estaven tan divertits com nosaltres.

Aturdit. Durant l’Adoració eucarística després de la missa d’aquest matí, vaig reflexionar sobre aquestes llums brillants que il·luminaven Broadway com el dia. I em van venir les paraules: “És un false llum ". De fet, darrere de cada bombeta hi havia la promesa d'alguna "cosa": plaer visual, diners, gratificació sexual, records, licors ... coses. Però no on vaig veure una promesa de felicitat duradora: pau interior i alegria que només pot provenir de la llum del món.

Va ser tot un atractiu ... però, de la mateixa manera, potser, que una arna és atreta per un zapper d'errors.

AMB URGÈNCIA Escric això aquesta nit ... hem de posar el cor a Déu. Hem de mirar de ple el nostre pecat i penedir-nos- deixar-ho enrere, al peu de la creu.

CONFESSIÓ ... hem d’anar regularment. Sant Pio deia cada 8 dies. El Papa Joan Pau II ho deia cada setmana. Un cop a la setmana ... vine al Pare, vessa el teu cor i deixa que digui paraules de perdó i curació. Per què té por d’un regal tan gran?

Puc escoltar objeccions. Però és més important que treballar. Més important que el futbol infantil. Més important que mirar la televisió. La nostra ànima és més important que aquestes coses.

Hem de preparar els nostres cors per rebre una gran Llum desfer-nos de qualsevol cosa que creï una ombra.

EN RESPOSTA a algú que va escriure, dubtant que Déu pogués parlar a través de la violència de la natura:

La creació pertany a Déu i, com a tal, té dret a afirmar la seva presència quan i com vulgui. Sabem per la revelació de Jesucrist i de les Escriptures que Déu no és només estimar, Déu ÉS amor. Per tant, és misericordiós, pacient i perdonador. Però també és just i, perquè és el nostre Pare, les Escriptures ensenyen que també ens disciplina.

Tampoc Déu obliga la humanitat a estimar-lo ... però el salari del pecat és la mort. En altres paraules, la humanitat sega allò que sembra. Si sembrem destrucció, això és el que collim, tant de forma natural com espiritual. Continua llegint →