JESUS no ens treu les creus: ens ajuda a portar-les.

Tant sovint en el patiment, sentim que Déu ens ha abandonat. Es tracta d’una terrible mentida. Jesús va prometre quedar-se amb nosaltres "fins al final de l’edat."

OLIS DE PATIMENT

Déu permet certs patiments a la nostra vida, amb la precisió i cura d’un pintor. Permet un raig de blues (dolor); Barreja una mica de vermell (injustícia); Barreja una mica de gris (falta de consol) ... i fins i tot negre (desgràcia).

Confondrem el traç dels pèls gruixuts amb el rebuig, l’abandonament i el càstig. Però Déu en el seu misteriós pla, utilitza el olis de patiment—Introduït al món pel nostre pecat— per crear una obra mestra, si ho deixem.

Però no tot és dolor i dolor! Déu també afegeix a aquest llenç groc (consol), porpra (pau) i verd (misericòrdia).

Si el mateix Crist va rebre l’alleujament de Simó portant la seva creu, el consol de Verònica eixugant-se la cara, el confort de les dones que ploren a Jerusalem i la presència i l’amor de la seva mare i estimat amic Joan, no ho farà Ell, que ens mana agafeu la nostra creu i seguiu-lo, no també permeteu consols al llarg del camí?

PERÒ podem volar realment al cel només amb l’ascens de la fe (vegeu la publicació d’ahir)?

No, també hem de tenir ales: caritat, que és l'amor en acció. La fe i l’amor treballen junts, i normalment un sense l’altre ens deixa en terra, encadenats a la gravetat de la voluntat pròpia.

Però l’amor és el més gran d’aquests. El vent no pot aixecar un còdol del terra i, tanmateix, un fuselatge jumbo, amb ales, pot elevar-se fins al cel.

I si la meva fe és feble? Si l'amor, expressat en el servei al proïsme, és fort, l'Esperit Sant es presenta com un fort vent que ens aixeca quan la fe no pot.

If I have faith to move mountains, but have not love, I am nothing. –St. Pau, 1 Cor 13

HUMILITAT és el nostre refugi.

És aquest lloc segur on Satanàs no pot atraure els nostres ulls, perquè la nostra cara és a terra. No deambulem perquè estem postrats. I adquirim saviesa, perquè la nostra llengua està quieta.

DURANT la pregària d'aquesta setmana passada, he estat tan distreta en els meus pensaments que amb prou feines puc resar una frase sense apartar-me.

Aquest vespre, mentre meditava davant del pessebre buit de l’església, vaig clamar al Senyor per demanar ajuda i misericòrdia. Tan ràpidament com una estrella caient, em van venir les paraules:

"Feliços els pobres d’esperit".

RAPTS creixerà més, no a la fresca humitat, sinó a la calor del dia. També ho farà la fe, quan el sol de les proves l’afegeix.

QUAN He estat lliure durant un temps de proves i temptacions, reconec que he pensat que això era un signe de créixer en santedat ... per fi, caminar pels passos de Crist!

... Fins que el Pare va baixar suaument els peus a terra de tribulació. I, de nou, em vaig adonar que, pel meu compte, només feia passos per a nadons, ensopegant i perdent l’equilibri.

Déu no m’acaba perquè ja no m’estima ni m’abandona. Al contrari, reconec que es produeixen els grans avenços en la vida espiritual, no saltant endavant, sinó cap amunt, de nou als seus braços.