IN totes les controvèrsies que es van desenvolupar arran del recent sínode de Roma, el motiu de la trobada semblava haver-se perdut completament. Es va convocar sota el tema: "Desafiaments pastorals per a la família en el context de l'evangelització". Com ho fem? evangelitzar les famílies davant dels reptes pastorals que enfrontem a causa de les altes taxes de divorci, les mares solteres, la secularització, etc.?
El que vam aprendre molt ràpidament (ja que es van donar a conèixer al públic les propostes d’alguns cardenals) és que hi ha una línia prima entre la misericòrdia i l’heretgia.
La següent sèrie de tres parts pretén no només tornar al nucli de la qüestió (evangelitzar les famílies en els nostres temps), sinó fer-ho portant a primer pla l’home que realment està al centre de les controvèrsies: Jesucrist. Perquè ningú no va caminar per aquella línia més fina que Ell, i sembla que el papa Francesc ens assenyala aquest camí una vegada més.
Hem de fer desaparèixer el "fum de Satanàs" perquè puguem identificar clarament aquesta estreta línia vermella, dibuixada a la sang de Crist ... perquè estem cridats a caminar-la nosaltres mateixos.
PART I – AMOR RADICAL
EXPULSIÓ DE LÍMITS
Com a Senyor, Jesús era la llei mateix, havent-la establert tant en la llei natural com en la llei moral de l'Antic i el Nou pacte. Ell era el "Paraula feta carn", i així allà on Ell va caminar va definir el camí que també hem de seguir: cada pas, cada paraula, cada acció, posada com llambordes.
Per això, podem estar segurs que som en ell: qui digui que resideix en ell hauria de caminar de la mateixa manera que va caminar. (1 Joan 2: 5-6)
Per descomptat, no es va contradir a si mateix, obre un camí fals contrari a la seva paraula. 
Però el lloc on va anar va ser escandaloso per a molts, ja que no entenien que era tot el propòsit de la llei complert en l'amor. Val la pena repetir-ho de nou:
L'amor no fa mal al proïsme; per tant, l'amor és el compliment de la llei. (Rom 13:19)
El que Jesús ens va ensenyar és que el seu amor és infinit, que res, absolutament res, ni tan sols la mort —essencialment el que és el pecat mortal— ens podria separar del seu amor. [1]cf. Rom 3: 38-39 No obstant això, sense ens pot separar i ens separa del seu gràcia. Per tot i que "Déu va estimar tant el món", ho és "Per gràcia, us heu salvat per la fe". [2]cf. Ef 2:8 I del que hem estat salvats és del pecat. [3]cf. Mateu 1:21
El pont entre el seu amor i la gràcia és gràcies.
Va ser aleshores, a través de la seva vida, accions i paraules que Jesús va començar a desconcertar els seus seguidors en revelar el grau de la seva misericòrdia... fins a quin punt gràcia es donaria per recuperar els caiguts i perduts.
EL BLOC ENCASTANTE
"Proclamem Crist crucificat, un escull per als jueus i una bogeria per als gentils". va dir Sant Pau. [4]1 Cor 1: 23 Ell va ser un obstacle, perquè aquest mateix Déu que va exigir que Moisès es tregués les sabates en terra sagrada, va ser el mateix Déu que va entrar a les cases dels pecadors. El mateix Senyor que va prohibir als israelites que toquessin allò impur, va ser el mateix Senyor que va deixar que algú li rentés els peus. El mateix Déu que 
exigia que el dissabte fos un dia de repòs, era el mateix Déu que curava incansablement els malalts aquell dia. I va declarar:
El dissabte va ser fet per a l'home, no l'home per al dissabte. (Marc 2:27)
El compliment de la llei és amor. Per tant, Jesús era precisament el que el profeta Simeó va dir que seria: un signe de contradicció—sobretot a aquells que creien que l'home estava fet per servir la llei.
No entenien que Déu és el Déu de les sorpreses, que Déu és sempre nou; Mai es nega a si mateix, mai diu que el que va dir estava malament, mai, però sempre ens sorprèn... —PAPA FRANCIS, Homilia, 13 d'octubre de 2014, Ràdio Vaticana
… ens sorprèn per la seva misericòrdia. Des de l'inici del seu pontificat, el papa Francesc també veu que alguns de l'Església dels nostres temps són "tancats a la llei", per dir-ho d'alguna manera. I per això fa la pregunta:
Sóc capaç d'entendre? els signes dels temps i ser fidel a la veu del Senyor que es manifesta en ells? Avui ens hauríem de fer aquestes preguntes i demanar al Senyor un cor que estimi la llei —perquè la llei és de Déu— però que estima també les sorpreses de Déu i la capacitat d'entendre que aquesta llei santa no és un fi en si mateixa. —Homilia, 13 d'octubre de 2014, Ràdio Vaticana
La reacció de molts avui és precisament la que va ser en temps de Crist: “Què? En una època així il·legalitat no estàs posant èmfasi en la llei? Quan la gent està en tanta foscor, no et concentres en el seu pecat? Als fariseus, que estaven "obsessionats" amb la llei, els semblaria que Jesús era de fet un heretge. I així, van intentar demostrar-ho.
Un d'ells, un erudit de la llei, el va posar a prova preguntant-li: "Mestre, quin manament de la llei és el més gran?" Ell li digué: «Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota l'ànima i amb tota la teva ment. Aquest és el més gran i el primer manament. El segon és semblant: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. Tota la llei i els profetes depenen d'aquests dos manaments". (Mt 22:35-40)
El que Jesús estava revelant als mestres religiosos és que la llei sense amor (veritat sense caritat), podria en si mateix convertir-se en un obstacle, sobretot per als pecadors...
LA VERITAT AL SERVEI DE L'AMOR
I així, Jesús procedeix, una i altra vegada, a arribar als pecadors de la manera més inesperada: sense condemna.
Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món es salvés per mitjà d'ell. (Joan 3:17)
Si l'objectiu de la llei és l'amor, llavors Jesús volia revelar-se com aquest objectiu encarnat. Va venir a ells com la cara de l'amor per a atreure a l'Evangeli... per forçar-los cap a un desig interior i una resposta de lliure albir per estimar-lo a canvi. I la paraula per a aquesta resposta és penediment. Estimar el Senyor, el teu Déu, i el teu proïsme com a tu mateix, és triar només aquelles coses que en realitat són amoroses. Aquest és el servei de Veritat: per ensenyar-nos a estimar. Però Jesús sabia que, abans que res, ho hem de saber som estimats.
Ens encanta perquè primer ens va estimar. (1 Joan 4:19)
És aquesta “primera veritat”, doncs, la que ha guiat el projecte de la visió del Papa Francesc per a l'evangelització al segle XXI, elaborat en la seva Exhortació Apostòlica, Evangelii Gaudium.
La pastoral d'estil missioner no s'obsessiona amb la transmissió desarticulada d'una multitud de doctrines que cal imposar insistentment. Quan adoptem un objectiu pastoral i un estil missioner que arribi a tothom sense excepció ni exclusió, el missatge s'ha de concentrar en l'essencial, en allò que és més bell, més grandiós, més atractiu i alhora més necessari. El missatge es simplifica, sense perdre la seva profunditat i veritat, i així es torna més contundent i convincent.. —PAPA FRANCIS, Evangelii Gaudium, n. 35
Aquells que no es van molestar en descobrir el context de les paraules de Francesc (aquells que, potser, van optar pels titulars més que per les seves homilies) s'haurien perdut. la fina línia entre heretgia i misericòrdia que es torna a rastrejar. I això què és? Aquesta veritat està al servei de l'amor. Però l'amor primer ha d'evitar l'hemorràgia abans que pugui començar a curar-lo causar de la ferida amb el bàlsam de la veritat.
I això vol dir tocar les ferides d'un altre...
*obra d'art de Jesús i el nen de David Bowman.
El vostre suport és necessari per a aquest apostolat a temps complet.
Beneït i gràcies!
